
© MK
*para escuchar: YouTube - Alegria - Coser i Cantar - Antònia Font* Cuesta traducir la letra de esta canción , bueno , lo que cuesta es traducir la emoción sencilla que transmite. Es una poesia preciosa. Habla de como cae el sol al atardecer, de ese mar y de ese horizonte que cruzan lejanos aviones , mientras las pieles huelen y saben a sal .Habla de acantilados y lluvias de polvo estelar.Habla de como al caer el sol la gente se ducha y luego sale y llena las calles y del final de un dia en nuestro interior, cuando nos parece que amor es todo lo que hay . Habla de apagones en días de feria y mujeres vendiendo cacahuetes , de viejecitas que se parten de risa, de días que se acaban y faros que se iluminan. Tambien habla de órbitas en sincronía y de ovnis que se estrellan dejando cráteres en nuestro interior , mientras los municipales ponen multas de tràfico. Y como a pesar de todo , los árboles siguen germinando en un nuevo ciclo mejor que el anterior y como incluso los animales , en su inocencia , también sienten nostálgia después de aparearse .
Habla de hojas otoñales tirándose del arbol en amable orden según criterios de antiguedad y veterania .Y de como un dia se detendrán las horas ...un día muy , muy lejano y los planetas detendrán su viaje también y se acabará la vida...
Pero hoy salgo del taller y ya casi ha oscurecido , me voy porque tengo frio y la estufa aletargada después de olvidarme de ella desde la primavera , en el verano y en este hasta ahora dulce noviembre, no funciona. Antes paso por el horno a comprar pan recién hecho. En la acera me cruzo con hombres y mujeres solos que se apresuran , encerrados en su pensamiento y con la mirada cansada . Nos parecemos . Se abrochan y se suben el cuello de la chaqueta ante ese viento helado que ha aparecido a media tarde por las calles de la ciudad y que arrastra hojas que se precipitan a puñados sobre el suelo ...casi las oigo , saludándose entre ellas ... por fín llegó el otoño. Una madre sujeta de la mano a una hija que a su vez sujeta tozudamente un enorme caballo de cartón pintado y desteñido, debajo del brazo, como tirando de él y cruzan las dos el semáforo regañando. La pescatera de la esquina detiene el gesto de tirar el agua de un cubo a la cercana alcantarilla y espera a que pasen unos ancianos que se amparan el uno con el otro en lo que parece un trabajoso regreso a casa. Hay mudanza en la casa de los okupas y trasiego en el contenedor donde a veces encontraba pequeños montoncitos de libros abandonados. Se han terminado las baguettes y subo la calle de regreso con un enorme pan de payés. Desde un rincón de la Clínica del Automóvil , se filtra una música conocida que sale de un transistor tiznado a lunares , que cuelga de un alambre .
Y yo me sujeto la chaqueta cruzando los brazos con el pán de payés calentito entre ellos...Alegría...es ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva vida.
Alegria ses òrbites en sincronía...
Otoño, invierno, primavera, verano,otoño...
"Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es penya-segat
i una pluja suau de pols estelar.
Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament
sa gent se dutxa i ompl es carrers.
Cau es sol de s'horabaixa dins es meu cor,
tothom m'estima i jo estim tothom.
Falla sa corrent,
ses fireres no vendran cacauets.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben, i es fars il.luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida ... alegria.
Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es municipals, és evident,
fan aparcar bé a sa gent.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben, i es fars il.luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida ...
Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben, i es fars il.luminen
ses góndoles entre ses cases.
I alegria ...
(continuació)
Cau d'un arbre sa llavor,
després en surt un altre de millor,
és sa vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.
I es animals també follen
i s'enyoren i ells no saben res.
No ... què va ... això és impossible d'exterminar,
i ploram, ploram d'alegria.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
ses fulles més seques se tiren des arbres
per ordre de veterania.
Alegria, ses cases s'aixequen i volen,
i es caos és s'ordre d'un dia que vessa
nostàlgia d'amor i simpatia.
Cau d'un astre sa claror
i dins sa fosca en terra hi veim i tot,
és sa llei de s'univers,
n'hi ha de més profundes, ja m'entens.
I surt s'estrella avorrida
i se desvia i no té por ni res.
No ... què va ... això és impossible d'exterminar,
i ploram, ploram d'alegria.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen
immòbils tempestes i climes.
Alegria, en calma per sempre ses hores,
i es cosmos s'atura i per tots es planetes
ingràvids s'acaba sa vida ... alegria.
"Alegria" de Antònia Font
Lletra de Joan Miquel Oliver